(más abajo en castellano)

Aquest cap de setmana es celebra a la fàbrica Fabra i Coats la primera fira d’economia solidària de Catalunya. Amb la presència dels seus protagonistes s’hi debatrà sobre cooperativisme, xarxes d’intercanvi, experiències de finances ètiques, projectes d’autogestió, iniciatives d’ajuda mútua, monedes socials, bancs del temps i del coneixement, comerç just i consum responsable. És una mostra de que una altra economia ja existeix i funciona en molts territoris i sectors. Un espai obert a tothom cansat del bussiness as usual i amb ganes d’aprendre, de contribuir i d’experimentar.

Aquestes iniciatives, la majoria amb una llarga tradició, han crescut i s’han estès en l’actual període de crisi econòmica. A organitzacions com REAS o la XES a Catalunya que fa anys que treballen pel seu impuls se li han sumat nombroses assemblees sorgides en el 15M, ampliant la base social del moviment de l’economia social i solidària. Un exemple és el creixement dels dipòsits que ha experimentant Coop57, una cooperativa de finances ètiques fruit de les lluites obreres dels 70, que han augmentat en 8.000.000 d’euros des de 2005. Aquests diners, al seu torn, han estat imprescindibles per tirar endavant nous projectes d’economia social i consolidar els existents. No obstant això, la importància d’aquestes experiències no resideix tant en la seva contribució al PIB o el nombre de treballadors, gens menyspreable (1), sinó per ser l’expressió real d’una altra economia que qüestiona profundament els objectius, les formes de fer i els valors de l’economia capitalista.

Les pràctiques d’economia social i solidària ens retornen el sentit original d’economia, és a dir, l’administració del patrimoni comú per satisfer les necessitats humanes a través d’uns recursos moltes vegades escassos. En aquest concepció, la sobreacumulació de riquesa en uns pocs mentre que molts altres perden la casa, la feina o se’ls exclou del sistema de salut és profundament anti-econòmica. Tal com explica l’economista Max-Neff (2) les necessitats humanes són finites (subsistència, protecció, afecte, participació, creació, identitat, llibertat…) i el que canvia és la forma de satisfer-les en cada cultura i període històric. En les nostres societats, d’una banda,  el mercat capitalista de béns i serveis ha esdevingut hegemònic en la provisió d’aquestes necessitats intentant-les convertir en infinites i, en última instància, ens ha convertit a nosaltres mateixos també en mercaderies. De l’altra, la ciència econòmica ortodoxa ha invisibilitzat tot aquell treball no remunerat, principalment el de cures exercit per les dones, malgrat sigui un treball indispensable pel desenvolupament de l’economia “productiva”. Posar en valor social el conjunt de pràctiques econòmiques que fan possible la satisfacció de les necessitats humanes d’una forma ètica, ja sigui dins i fora del mercat capitalista, és precisament el que persegueix la 1a Fira d’Economia Solidària.

L’economia social i solidària denuncia la reificació de l’economia i reivindica que aquesta no es pot entendre com una esfera separada d’allò polític i social, per molt que Sala i Martín s’esforci a explicar les lleis i les regles immutables de l’economia (liberal). En paraules dels sociòlegs Berger i Luckmann: “la reificació és l’aprehensió dels productes humans com si fossin alguna altra cosa que productes humans, com si fossin productes de la natura, resultats de lleis còsmiques o manifestacions de voluntats divines (…) el món reificat és per definició un món deshumanitzat “(3). Davant la progressiva deserció voluntària dels Estats (nacionals o supranacionals) de regular l’economia capitalista en benefici de la majoria, aquesta s’ha anat configurant com un subsistema autònom aliè a la voluntat popular. En canvi, les iniciatives d’economia social enpoderen a treballadors, estalviadors i consumidors en tot el circuit econòmic fent-los conscients de les seves capacitats i de les conseqüències de les seves accions. Les experiències de moneda social, per exemple, trenquen amb el fetitxisme dels diners per tornar-lo al terreny que li és propi: ser un simple mecanisme basat en la confiança social per facilitar l’intercanvi de béns i serveis i satisfer així les necessitats humanes.

Si una cosa caracteritza l’economia capitalista són les relacions d’explotació: explotació de recursos naturals, de països, de grups concrets i de persones. És igual qui hagi de patir, quin recurs sigui necessari privatitzar o quina Constitució s’hagi de canviar, mentre que els inversors recuperin i engreixin la seva inversió inicial. Si per les empreses i inversors capitalistes el més important és augmentar la taxa de beneficis, per a les organitzacions que formen part de l’economia social i solidària no tot val per satisfer les necessitats. A nivell intern, aquestes organitzacions les persones i la finalitat social estan per sobre del capital, el que es concreta amb una gestió democràtica, participativa i econòmicament sostenible. A nivell extern, han de promoure la cooperació, la igualtat entre homes i dones, la generació de treball estable, la conciliació i la sostenibilitat ambiental. Però aquest tipus d’organitzacions existeixen? El moviment cooperativista és un exemple viu d’això. Encara amb les seves debilitats i diversitats, moltes cooperatives practiquen cada dia aquests valors en les seves empreses i en la seva relació amb el seu entorn. Podem trobar molts exemples inspiradors al sector de l’alimentació (La Fageda, l’Olivera), de la producció industrial (Mol-Matric, Xarxa Gedi), textil (Teixidors), de les assegurances (Arç), de la cultura (La Ciutat Invisible, Abacus, Demodé), de la salut (Cos), de la distribució (Trèbol), de la comunicació audiovisual (Claraboia), de les finances (Coop57), e l’energia (Som Energia) o dels serveis socials (Suara, Doble Via).

En definitiva, cal fer créixer l’economia social, solidària, feminista i ecològica perquè una economia sense adjectius torni a estar al servei de les persones.

(1) Tot i que hi ha diferències entre l’economia social i l’economia solidràra, la Confederación Española de Empresas de Economía Social xifra la contribució´d’aquest sector en un 10%  del PIB, amb  2.350.000 de llocs de treball directes i 12.000.000 de persones asociades

(2) Veure, per exemple, la seva obra “Economia a escala humana”

(3) Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988). “La societat com a realitat objectiva“. A: La construcció social de la realitat (pàg.129). Barcelona: Herder.

—-

Reapropiándonos de la economía

Este fin de semana se celebra en la fábrica Fabra y Coats la primera feria de economía solidaria de Catalunya. Con la presencia de sus protagonistas, en ella se debatirá sobre cooperativismo, redes de trueque e intercambio, experiencias de finanzas éticas, proyectos de autogestión, iniciativas de ayuda mutua, monedas sociales, bancos del tiempo y del conocimiento, comercio justo y consumo responsable. Es un muestra de que otra economía ya existe y funciona en muchos territorios y sectores. Un espacio abierto a todo el mundo cansado del business as usual y con ganas de aprender, de contribuir y de experimentar.

Estas iniciativas, aunque la mayoría con una larga tradición, han crecido y se han extendido en el actual periodo de crisis económica. A organizaciones como REAS o la XES en Catalunya que llevan años trabajando para su impulso se le han sumado recientemente numerosas asambleas surgidas en el 15M ampliando la base social del movimiento de la economía social y solidaria. Un ejemplo es el crecimiento de los depósitos que ha experimentando Coop57, una cooperativa de finanzas éticas fruto de las luchas obreras de los 70, que han aumentado en 8.000.000 de euros desde 2005. Sin embargo, la importancia de estas experiencias no reside tanto en su contribución al PIB o el número de trabajadores, aunque nada menospreciable (1), sino por ser la expresión real de otra economía que cuestiona profundamente los objetivos, las formas de hacer y los valores de la economía capitalista.

Así, estas iniciativas nos devuelven el sentido original de economía, es decir, la administración del patrimonio común para satisfacer las necesidades humanas a través de unos recursos muchas veces escasos. En este sentido, la sobreacumulación de riqueza en unos pocos mientras que muchos otros pierden sus casas, su trabajo o se les limita o excluye del sistema de salud es profundamente anti-económico. A pesar del empeño mercadotécnico, las necesidades humanas son finitas (subsistencia, protección, afecto, participación, creación, identidad, libertad…) y lo que cambia es la forma de satisfacerlas en cada cultura y período histórico tal y como nos explicó el economista Max-Neff (2). Por un lado, en nuestras sociedades occidentales hay una invasión del mercado capitalista de bienes y servicios como mecanismo hegemónico para la provisión de estas necesidades que, en última instancia, nos convierte a nosotros mismos en mercancías. Por otro lado, la economía ortodoxa ha invisibilizado todo aquel trabajo no remunerado fuera del mercado de bienes y servicios, principalmente el de cuidados ejercido por las mujeres, trabajo indispensable para el desarrollo de la economía “productiva”. Poner en valor social el conjunto de prácticas que hacen posible la satisfacción de las necesidades humanas de una forma ética, dentro y fuero del mercado capitalista, es precisamente lo que persigue la 1a Feria de Economia Solidaria.

En segundo lugar, la economía social y solidaria denuncia la reificación de la economía y  reivindica que la economía no se puede entender como una esfera separada de lo político y lo social, por mucho que Sala i Martín se esfuerce en explicarnos las leyes y las reglas inmutables de la economía (liberal). En palabras de los sociólogos Berger y Luckmann: “la reificación es la aprehensión de productos humanos como si fueran alguna otra cosa que productos humanos, como productos de la naturaleza, resultados de leyes cósmicas o manifestaciones de voluntades divinas (…) el mundo reificado es por definición un mundo deshumanizado” (3). Ante la progresiva deserción voluntaria de los Estados (nacionales o supranacionales), supuestos articuladores de la sobirania popular, de regular la economía capitalista en beneficio de la  mayoría, esta se ha ido configurando como un subsistema autónomo ajeno a la voluntad popular. Las iniciativas de economía social precisamente recuperan el control por parte de sus protagonistas (productores, ahorradores, consumidores) de los circuitos y formas de organización de la producción, intercambio, distribución y consumo. Las experiencias de moneda social, por ejemplo, rompen con el fetichismo del dinero para devolverlo al terreno que le es propio: ser un simple mecanismo basado en la confianza social para facilitar el intercambio de bienes y servicios y satisfacer así las necesidades humanas.

Si una cosa ha caracterizado la economía capitalista son las relaciones de explotación; de explotación de recursos naturales, de países, de grupos concretos y de personas. Es igual quien tenga que sufrir, qué recurso social o natural sea necesario privatizar o qué Constitución se deba cambiar, mientras que los inversores recuperen y engorden su inversión inicial. Si para las empresas e inversores capitalistas lo más importante es aumentar la tasa de beneficios, para las organizaciones que forman parte de la economía social y solidaria no todo vale para satisfacer las necesidades. A nivel interno, estas organizaciones las personas y la finalidad social están por encima del capital, lo que se concreta con una gestión democrática y participativa. A nivel externo, deben promover la cooperación, la igualdad entre hombres y mujeres, la generación de trabajo estable, la conciliación y la sostenibilidad ambiental. ¿Pero este tipo de organizaciones existen? El movimiento cooperativista es un ejemplo vivo de ello. Aún con sus debilidades y diversidades, muchas cooperativas practican a diario estos valores en sus empresas y en su relación con su entorno. Podemos encontrar muchos ejemplos inspiradores en el sector de la alimentación (La Fageda, l’Olivera), de la producción industrial (Mol-Màtric, Xarxa Gedi), textil (Teixidors), de los seguros (Arç), de la cultura (Abacus, La Ciutat Invisible, Demodé), de la distribución (Trèbol), de la comunicación audiovisual (Claraboia), de la salut (Cos), de la consultoria (Etcs), de l’enginyeria (AiguaSol) o de los servicios sociales (Suara, Doble Via).

En definitiva, es necesario hacer crecer la economía social, solidaria, feminista y ecológica para que una economía sin adjetivos vuelva a estar al servicio de las personas.

(1) La Confederación Española de Empresas de Economía Social cifra la contribución de este sector en un 10%  del PIB, lo que representa 2.350.000 de empleos directos y 12.000.000 de personas asociadas

(2) Ver, por ejemplo, la seva obra “Economia a escala humana”

(3) Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988). “La societat com a realitat objectiva“. A: La construcció social de la realitat (pág.129). Barcelona: Herder.